Conversa

Compartim un somriure

i em recolzo a la butaca de vímet.

“Què se sent en morir?” dic.

Em toques els genolls amb els teus dits blaus.

I quan obres la boca,

una bola de llum groga cau al terra

i el travessa amb el seu foc.

“No m’ho expliquis”, dic. “No ho vull sentir.”

“¿Has portat mai” comences

“aquella mena de vestit

que quan ―simplement per accident,

i amb tanta intranscendència que amb prou feines ho perceps―

els teus dits el freguen,

sents el so d’un ganivet que talla paper?

També ho veus

i comprens que aquella imatge

és només la perllongació d’una altra imatge,

que la teva pròpia vida

és una cadena de paraules

que un dia es trencarà.

Paraules”, dius, “noietes fent rotllana, agafades de les mans,

que comencen a enfilar-se cap al cel

ataviades amb els seus vestits de comunió,

com globus blancs d’heli,

i les corones de flors sobre els seus caps giravoltant;

i, a sobre de tot això,

allí és on estic jo flotant.

I això és el que se sent

només que deu cops més clar,

només que deu cops més horrible.

Hi ha cap viu capaç de sortir-se’n?"

Traducció d'Esther Peiró

Si vols llegir el poema en versió original o conèixer detalls sobre la vida de l'autora i la seva obra, ho pots fer clicant aquí.

A ITERÀRIA