Crònica de la desesperació per una mort fallida
“adolorit germà, de vida efímera.”
Vers del poema Atzar de Jordi Pàmias dins Narcís i l’altre
Le Désespéré de Gustave Courbet (1843-1845)
Encara que sembli paradoxal, no hi ha a la vida res de tan cert com la mort. Som éssers vius, sí, però la vida és efímera. Si una fita tenim segur que aconseguirem és la de morir-nos i, sense ni tan sols, haver-nos-ho plantejat, ni planificat, ni proposat. Vet aquí si n’és de fàcil excel·lir en aquesta empresa. És per això mateix que, ja que jo també ho he de fer tant sí com no, fa uns anys (malgrat ser jove, encara) vaig decidir que seria jo qui decidiria el quan, el com i el perquè de la meva pròpia mort. Si ho hem de fer, fem-ho bé, vaig pensar, perquè si ni en això tenim dret a decidir, ja podem plegar la paradeta. Malgrat tot, el motiu principal que em va empènyer a prendre aquesta decisió no va ser aquest, sinó un de molt més poderós: el pes a les meves espatlles del fracàs constant. Sí, això mateix, el fet de ser un fracassat i quan dic fracassat no vull dir en un únic aspecte de la vida, sinó en tots: el personal, el familiar, el professional,... Encara que sembli mentida, tot el que he fet a la vida ha estat cagar-la i mai més ben dit. Sóc l’antiheroi per excel·lència, l’antiMides, aquell que no transforma en or tot allò que toca, no, sinó en merda, tal com sona, M-E-R-D-A, merda!
Per això vaig pensar, guaita tu, aquí no puc fallar. És tan fàcil i tan cert que hom ha de morir... la gent ho fa cada dia i, la majoria, sense ni voler-ho. És evident, doncs, que en això no puc fracassar, no és pas tan difícil. En aquell moment vaig començar a pensar en diferents maneres d’acabar amb la meva vida: per intoxicació de medicaments, penjat en un arbre, llençant-me a la via del tren,... Vaig trigar temps a triar la manera perquè en vaig estudiar tots els pros i els contres i, ja que només ho havia de fer un cop, volia estar segur d'encertar-la. Que poc em pensava aleshores, que podria acabar posant a prova totes les maneres hagudes per morir i, inclús, inventar-ne de noves. I és que, fins i tot per això sóc desgraciat.
Visc amb la meva germana però el dia que vaig prendre la decisió de suïcidar-me mitjançant una ingesta massiva de pastilles, era un cap de setmana en què ella havia marxat. No sé què es va descuidar que va haver de tornar a casa i allí em va trobar, just a temps per dur-me a l’hospital perquè em fessin un rentat d’estómac; primer intent fallit. Com a conseqüència de les desagradables hores que van succeir aquest altre fracàs que calia afegir a la meva més que llarga llista de fracassos vitals, vaig decidir que el proper cop seguiria un altre mètode. Així és que, passat un temps, quan la meva germana ja no m’estava tant a sobre, vaig intentar penjar-me d’un cirerer que tenim a l’hort, en plena nit. Doncs, casualment, es va ensopegar que un matrimoni que havia sortit a passejar, em va veure i va venir ràpidament a rescatar-me; segon intent fallit. A qui se li acut sortir a passejar en aquelles hores? Us ho podeu creure? El dia que vaig decidir estirar-me a la via fèrria, tot esperant que passés el tren de les tres, resulta que es va avariar i va arribar amb dues hores de retard; evidentment, en aquell moment jo no sabia res de l’avaria i després d’estar una hora esperant, ja me n’havia cansat; sóc tan malastruc que estic del tot segur que si jo no hagués estat estirat a la via, no hi hagués hagut cap avaria. La pistola amb la qual, uns mesos més tard, vaig intentar engegar-me un tret, es va encasquetar, i així, un llarg etcètera d’intents frustrats de morir que, ara, desisteixo de recitar-vos perquè encara em deprimeixo més.
Qui ho havia de dir? Una cosa que semblava tan fàcil! Jo no m’he donat per vençut encara, però. Cada temporada se m’ha acut una manera nova d’intentar-ho. Això sí, si alguna vegada em trobes pel carrer i, com a conseqüència de la meva gran desesperació, t’ofereixo l’arma que sempre duc a sobre i et demano que m’engeguis un tret, si’s plau, no ho dubtis. Un cop de mà, mai va malament i encara que no hagi estat obra meva, com a mínim, haurà acabat sent per decisió pròpia. Ves, què hi farem!