Buidor existencial o la falsa excusa de l'estimar
"pensar que és falsa excusa l'estimar."
Vers del poema Plany de pedra del poemari Pas de dansa de Joan Barceló
Archeological Reminiscence of Millet's Angelus de Salvador Dalà (1935)
Apago el despertador, definitivament, després d’haver estat més de mitja hora sonant cada cinc minuts. Em llevo a les vuit, com sempre, com cada matÃ. Aquesta nit, no he descansat gaire bé entre els llençols de seda natural que vaig comprar l’any passat durant les vacances, a Nova Zelanda. Sentia com si em punxessin, en comptes d’embolcallar-me suaument. Encara asseguda al llit, contemplo l’armari de fusta de pi massÃs treballat de manera exhaustiva fins arribar a l’avorriment que em provoquen aquells relleus tan carregosament barrocs. No sé pas en què devia estar pensant quan el vaig triar en aquell antiquari de Beirut.
Malgrat tot, finalment aconsegueixo desenganxar el cul del matalàs de là tex i faig pujar la persiana per deixar entrar els primers rajos de sol que em fereixen la vista. I ara què? Començo per la dutxa o bé abans em preparo el primer cafè amb llet del dia? Ja tinc aquà plantejada la primera qüestió important d’avui, ves per on! Abans de decidir-me, però, entro a l’habitació del Robert. Encara dorm com un angelet i me’l miro atemorida, tot pensant quin serà el dia en què deixarà de ser tan il·lús com per no culpar-me de la inutilitat d’haver-lo dut en aquest món. I tinc por, precisament, perquè jo no sabré fer res més que donar-li la raó.
Ja és un quart de nou. Em sembla que avui al despatx, s’hauran d’espavilar sense mi. Torno a la meva habitació. Faig baixar la persiana i una dolça penombra inunda la cambra. Sec, un altre cop, sobre el matalàs de là tex i em deixo anar sobre els llençols de seda que m’embolcallen malagradosament. Tant me fa. Només vull dormir i no pensar en res.