Jo i la meua solitud cansada
"Jo i la meua solitud cansada"
Vers d’Un poema del poemari Jo, que no he valgut els budells d’un gos de Nadià Anjoman. Traducció al català de Josep Vicent Cabrera.
Sin esperanza de Frida Kahlo (1945)
Aquells ulls grans i negres de catorze anys que, fins no feia gaire, lluïen amb una il·lusió, encara infantil, ara traspuaven, empetitits, la mateixa amargor i desencant que els d’una persona de vuitanta; tristos però eixuts, en pocs mesos ja havien plorat les llàgrimes que eren destinades a durar tota una vida. El cervell, que no descansava ni un instant, la mantenia immersa en un estat de confusió permanent; tant que no sabia ni el dia, ni l’hora que era. De fet, per la Khadija el temps no es dividia ni en hores, ni en minuts, ni en segons sinó només en dues parts: les estones en què estava sola i les estones en què aquell ésser repugnant voltava per casa. Ell no hi era gaire (només hi anava a menjar i a dormir) però ella no se’n movia; de fet, no li era permès de sortir-ne però, encara que ho hagués pogut fer, tampoc s’hauria vist amb cor de moure’s d’aquella casa que li era refugi i presó alhora. Refugi perquè allí dins no li calia parlar amb ningú, ni fingir que la seva vida era allò que no era, ni fer front a una societat que feia invisible la seva realitat (i la de tantes altres nenes i dones com ella), amb una actitud d’immoral resignació; i presó perquè, encara que ho hagués volgut, aquell monstre no l’hagués deixat sortir de la gàbia en què s’havia convertit aquell lloc per a ella i on estava vivint el pitjor infern que mai hagués pogut imaginar.
Com era possible que hagués acabat en aquella situació? ¿Com podia ser que la seva àvia, a qui tant estimava i que havia tingut cura d’ella i de la resta dels seus germans des que els seus pares havien mort, l’hagués lliurat a aquell home vell i fastigós que ni tan sols coneixia? De fet, l’àvia ja li n’havia explicat els motius: necessitava els diners que ell els havia ofert, per mirar de sobreviure ella i la resta de la família i la Khadija havia estat l’escollida per Alà com a moneda de canvi. Per tant, seria ella la que hauria d’acomplir el sacrifici que, de moment, els permetria sortir d’aquella situació. Aquesta era l’única cosa que apaivagava una mica la seva angoixa: el fet de saber que, almenys, la seva família podria tirar endavant una temporada sense passar tantes penúries com fins aleshores.
Certament, els diners eren a mans de la seva família però ella estava pagant amb escreix el deute que havien contret amb aquell maleït home que la mantenia en la més absoluta esclavitud. Durant el dia, la noia no feia res més que netejar i cuinar i, quan aquell porc arribava a casa, l’única cosa que se li acudia fer era escridassar-la i dir-li que no servia per a res, que tot era brut i que allò que havia cuinat era fastigós. Alguns dies llençava el menjar per terra, d’altres li clavava un parell de bufetades i els dies que tenia més sort eren aquells en què no s’asseia a taula perquè feia parada en algun bordell. Aquells dies podia dormir ben tranquil·la perquè sabia que no el tornaria a veure fins l’endemà. I és que no hi havia res que la Khadija temés més que l’hora d’anar-se’n al llit; tan bon punt ajaçava el seu cosset marcat, encara, pels signes evidents de la recent infantesa, sentia com s’atansaven aquelles passes, avís inequívoc de l’arribada imminent de l’encarnació del dimoni a l’habitació conjugal. I arribava el moment, aquell moment que li feia venir ganes de vomitar: ell deixava reposar sobre el cos de la noia, feble i tendre, tot el pes de la repugnància que ella sentia per aquell ésser, una repugnància que s’introduïa un cop i un altre en la Khadija i que l’anava malmetent més i més per dins; ella, sense poder respirar res més que l’alè pudent que l’ogre li escopia a la cara, sentia com tota l’ànima se li regirava al compàs de la perversió més depravada.
Els primers dies de casats havia provat de resistir-se a aquella imposició vexatòria amb cops contra aquell homenot i crits de socors que, de ben segur, s’havien sentit des de l’altra banda del carrer; però l’auxili mai arribava i la seva fragilitat res no podia contra la força exercida per cent cinquanta quilos de maldat embogida. Algun dia ell l’havia arribat a estomacar tan fort que l’havia deixat sense coneixement; d’altres, l’havia amenaçat de ruixar-li la cara amb benzina i calar-hi foc en un intent d’anul·lar la seva personalitat, també físicament.
Ara, però, la Khadija ja havia entès quin era el seu paper i què se n’esperava. Era una tasca àrdua que, d’aquí a poc temps, es veuria agreujada per la propera arribada d’un fill. Un fill! El fill del mal i l’horror que ella patia dia rere dia. Però, en definitiva, el seu fill, el fill d’una nena. ¿Com en podria tenir cura si no podia tenir cura ni d’ella mateixa? Prou! S’havia acabat! Avui s’havia aixecat amb un gran determini pres i era que no tindria mai més por. Ja n’estava tipa de malviure d’aquella manera. Ho havia decidit. Aquest cop seria ella qui prendria la iniciativa i no permetria que res ni ningú l’obligués a desdir-se de la decisió que havia pres amb l’ajuda d’Alà. Tenia molt clar que no volia patir més, així és que, tan bon punt ell arribés a casa li exposaria la situació.
Ja feia unes quantes hores que s’esperava, asseguda en una de les cadires de la sala d’estar que havia deixat encarada cap a la porta d’entrada de la casa. L’expressió de la seva cara ja no era trista sinó que deixava entreveure una profunda serenor que no recordava haver sentit mai abans. Estava completament tranquil·la i en pau amb ella mateixa i va passar aquelles llargues hores sense fer res, com feia temps que no havia fet. Va començar a fer memòria per intentar esbrinar quin havia estat el darrer dia en què havia passat tanta estona callada i quieta en un mateix lloc i no va ser capaç de recordar-ho; de fet, creia que mai havia fet una cosa semblant. Des de ben petita que sempre havia ajudat l’àvia a fer les feines de la casa i a tenir cura dels seus tres germans petits, per tant no havia tingut mai gaire temps per perdre. Ai, els seus germans, els nois! En aquell moment, va començar a pensar en ells i en com els havia enyorat tot aquest temps. Com s’ho devien fer a casa sense ella? De ben segur que se’n sortien prou bé, el més petit ja tenia deu anys i, realment, ningú no és imprescindible en aquest món, ni ella.
Aquest pensament la tranquil·litzava mentre esperava l’arribada de l’homenot. “L’homenot”; quan pensava en ell mai ho feia amb el seu nom. Creia que una persona com ell, posseït per l’ànima del diable, no es mereixia tenir nom perquè, en realitat, no era una persona sinó un ésser maligne vingut de l’infern.
Ja s’estava fent fosc i encara que ignorés l’hora que era, intuïa que ja no podia trigar gaire a arribar. Al cap de poca estona, va sentir com s’acostava a la porta. Per primer cop des que era en aquella casa, no va témer el soroll de les passes que anunciaven l’arribada del monstre. L’home va obrir la porta i tan bon punt va traspassar el llindar es va sorprendre de trobar la noia allí asseguda. “Què passa que no estàs fent la teva feina?” va remugar. “Que no saps que en aquesta hora ja he de tenir el plat a taula, jo?” El seu to de veu anava augmentant a mesura que el seu estat d’ànim anava passant del desconcert a la indignació. La veu pausada de la Khadija contrastava amb el to irat de l’home. “No t’esveris. Aquest matí, quan m’he llevat, he tingut una revelació. Alà m’ha dit que jo podia salvar la meva ànima. Ho entens?” Per la cara que feia, era evident que no entenia res. Com podia estar utilitzant el nom d’Alà en va amb aquella tranquil·litat? Com podia gosar dir que Alà s’havia, ni tan sols, fixat en un ésser tan indigne i insignificant com ella? És que s’havia trastocat? Mentre li rondaven pel cap aquestes cabòries, va veure com la noia, sense moure’s de la cadira, aixecava enlaire una garrafa de benzina, aquella garrafa amb la que tantes vegades ell l’havia amenaçat i, davant dels seus ulls esbatanats, la va destapar i es va ruixar amb el combustible. “Què fas, dona? Que t’has tornat boja?” Ara ja nerviosa per la transcendència del que anava a fer, cridava: “No, monstre, no intentis aturar-me, ni gosis tocar-me si no vols que cremem tots dos. Per fi seré lliure, lliure i ja mai més em podràs fer mal ni a mi, ni al meu fill.” “Però què dius, insensata? De què parles? Faràs cap a l’infern, sense remissió possible. Atura’t! No hi toques! No ho facis!” “Tot s’ha acabat. Per què hauria de viure, digues, per què?!” Com era d’esperar, ell no en tenia la resposta.
Tan bon punt va haver dit aquestes paraules, encengué un llumí que tenia a les mans i el seu cos va començar a cremar davant la mirada atònita de l’home, que va restar immobilitzat per la incredulitat, la humiliació i la ràbia que sentia pel que la Khadija li estava fent, a ell!!! Com n’havia estat capaç?
A mesura que el cos de la Khadija s’encenia més i més, la vida se li anava consumint enmig de crits de dolor, el darrer dolor que hauria de patir en aquesta vida, el dolor de la trista, amarga i única manera que havia tingut de vèncer el monstre, el monstre de la injustícia, el monstre de la misèria, el monstre de la podrida humanitat. I mentre la seva ànima emprenia, amb determini, el darrer viatge cap al pont Sirat, un gran núvol fosc i gris deixava anar les primeres gotes que havien de cobrir completament la Terra d’una vergonya eterna i absoluta.