Una història que té a veure amb en Walt Whitman
Un amic meu estava ―i encara n’està, però només legalment―, casat amb una ballarina. La noia, aquesta ballarina, la seua esposa, tenia un professor, un d’aquells ballarins bellíssimes persones, que s’estava morint de SIDA. Ell, el professor, m’imagino que, tot i no ser així per molts dels ballarins de la companyia, no havia fet res més a la vida que ballar. Bé, amb això n’hi ha més que prou. Però la noia, aquesta ballarina, aquesta esposa, que llegia tan bé com ballava, va pensar que li podria fer a mans Fulles d’herba, amb la no insignificant presumpció que això li serviria de consol en el gran final. (Les presumpcions necessiten no ser falses. Així hauria de ser.) Però aquesta noia, la ballarina, l’esposa, tan bon punt es va adonar que ella havia exercit l’acció de presumir, atribuint així al seu obsequi, i d’aquesta manera a ella mateixa, certa importància, es va capficar tant que en va posposar l’entrega.
Ell s’estava a casa i de vegades a l’hospital, envoltat per molts dels seus amics vestits amb roba llampant (tots ells se solien vestir de color negre i blanc, però pensant en la mort, es van vestir d’arc iris). A la noia, l’esposa, la ballarina, l’amoïnava d’allò més el fet d’entrar a l’habitació acolorida. No era pel seu vestuari, no estava pas preocupada per això, tot i que ella anava vestida, majoritàriament, amb colors grisos, granats i marrons. La preocupava el fet d’avançar entre la multitud i que l’haguessin de mirar aquells que ni tan sols sabien si a l’home moribund ella l’importava. L’amoïnava el fet de ser vista com el que era, no una amiga, sinó una alumna, una fervent admiradora. Així que, ell s’estava morint i ella mai li portaria el llibre. Quan va ser conscient que això era una neciesa, ―com sempre li passava, immediatament després del precís moment que ja era massa tard― simplement va baixar a l’East River
i va seure a l’embarcador, va mirar cap a Manhattan i es va sentir avergonyida. El llibre, un bonic exemplar de tapa dura, a la falda. Va seure i el va llegir, sencer. Va pensar en diverses coses mentre llegia. Una, com és possible morir, sense haver-ho llegit tot. Una altra, que totes les accions s’haurien de fer com si fossin per als altres, encara que realment no ho siguin. Tres, que horrible és morir a l’estiu. Quatre. Enyorava el seu home, el meu amic. Cinc. A ella li calia treballar dur pel que feia a la dansa. Sis, i què si ell mai hagués llegit Fulles d’herba. Li importava això a l’ànima? Set, oh per l’amor de Déu, a quina ànima? Al dia següent, al funeral, va quedar per ajudar a netejar l’apartament del professor. A la taula del cafè hi havia unes pèssimes reproduccions d’un Monet, Life of Picasso de Richardson,
vol. 2 (l’època cubista), autobiografies de
coreògrafs, i un malmès exemplar rústic: Fulles d’herba, ves per on! El va obrir i el va trobar tot guixat a l’interior, amb comentaris i tot. Comentaris sobre com es podria crear una dansa tenint tot allò en compte. I ella, tot d’una, va recordar que havia vist el títol Afraid of the Merge en els crèdits de la seua coreografia. Dins, a la portada, hi deia “Al meu estimat, de part del Gary”. En lloc de riure, aquesta noia, la ballarina, l’esposa, o veure el costat graciós de tot plegat o, almenys, entendre que ella l’havia interpretat bé i que li havia triat l’obsequi adequat, es va sentir simplement miserable. Aquest és el motiu pel qual el meu amic i ella no congeniaven, perquè ell no és tan complex ni tan retret com aquesta noia, aquesta ballarina, la seua esposa. Què va passar, després? Bé, espero que ella ho superi. Oh, i un altra cosa. Jo sóc la noia, aquesta ballarina, aquesta esposa.
Traducció d'Esther Peiró
Si vols llegir d'altres poemes de l'autora en versió original o conèixer més detalls sobre la seva vida i obra, ho pots fer clicant aquí.