La rebel·lió de Penèlope
Aquest relat, sota el nom Jo també t'estimo, rei!, va ser guardonat amb el segon premi en la categoria de relats curts Lletres de dones dels premis literaris Homilies d'Organyà 2011.
"¿Era per ell que havia/ perdut vint anys/ d'espera i somnis?"
Versos de "La desesperació de Penèlope" de Iannis Ritsos, segons l'anglès de Nikos Stangos del poemari L'edat d'or de Francesc Parcerisas.
"I am Half Sick of Shadows" said the Lady of Shalott (1915) de John William Waterhouse
Ja fa anys, una companya de feina m’havia dit “no et casis mai”. “Massa tard” li vaig respondre jo, “ja n’estic de casada”. “Doncs així” em va engegar en un darrer intent desesperat per salvar-me de la catàstrofe “no tinguis fills, creu-me”. “I ara!” vaig pensar “aquesta dona potser és un pèl exagerada, deu ser una amargada!”. Jo des de sempre havia tingut més que clar que em casaria i tindria dos o tres fills, com a mínim (neures de filla única, potser). Però, és clar, com us dic, encara no en tenia de fills i per tant desconeixia tot el que això comportava. En canvi, la meua companya sí que en tenia, sí, i en tenia tres; tres nois en plena adolescència!!! Tota una bomba hormonal a punt d’esclatar; imagineu-vos quin perill tenir un artefacte així a casa. I la pobra es queixava que el seu home no l’ajudava mai. És clar que hi ha homes i homes i jo us he de dir que he estat de sort perquè el meu no és com els altres.
La qüestió és que el temps va passar i jo, fent cas omís dels inestimables consells d’una companya carregada de bones intencions, vaig acabar tenint fills, és clar, però no dos o tres com havia previst en un primer moment, no, sinó quatre. Sí, sí, tal com ho heu sentit, quatre!!! Els dos primers cops, quan li vaig fer saber la notícia a ma mare, la dona es va fer molt contenta; feia temps que ho esperava i ja en tenia moltes ganes, però quan li vaig dir que seria padrina per tercer cop, la reacció ja no va ser la mateixa: “Noia, una altra vegada? Però què féu? que no paracompteu? Pensa que quan te convingue alguna cosa am un moment concret, ja t’ajudaré però no’t penses que haiga d’anar tot lo dia amunt i avall com una canguro d’aquestes, jo, eh? Ni pensa-hi!”
Era evident que no ho podia fer, ni jo tenia pas la intenció de demanar-li i llavors, amb la imminent arribada del tercer fill, va ser quan em vaig plantejar la pregunta del milió: buscava algú que s’encarregués dels nens mentre jo era a treballar i que s’enduria bona part del meu sou o bé em quedava a casa amb els marrecs mentre s’estroncava la meva carrera professional que estava en plena hegemonia? Gran dilema, aquest!
Encara me’n recordo ara de la cara del director de zona de l’entitat financera on treballava, quan el vaig fer sabedor del meu tercer embaràs; tot just feia unes setmanes que m’havia proposat com a directora comercial de la zona al cap de Recursos Humans i tots semblaven estar entusiasmats amb la idea, però va ser just en aquell moment quan em va dir “Ah! Molt bé. Enhorabona. Mira, precisament volia parlar amb tu sobre allò que et vam comentar fa uns dies. La veritat és que ens ho hem estat pensant i no et volem atabalar amb més problemes dels que ja tens: la direcció de la sucursal, la família...i més encara si em dius que has de tornar a ser mare...Em sembla que si a tot això t’hi afegíssim la direcció comercial, la teva salut se’n ressentiria. I no ho volem pas això, no? Tu tranquil·la, no et preocupis per nosaltres; el que has de fer ara és prendre’t les coses amb calma. Cuida’t, maca. Ah! I records a la família.” I allí em vaig quedar amb cara d’estaquirot mentre ell m’engegava aquell monòleg improvisat, al més pur estil Buenafuente sense saber què dir ni què fer i amb la sensació que encara era hora que algú em demanés la meva opinió.
Afortunadament, aquesta només va ser la reacció del primer moment perquè de seguida vaig entendre que tot això em facilitava les coses per tal de prendre la decisió que em voltava pel cap darrerament: demanar l’excedència. Com? El meu home, dieu? No! Impossible! Ell té el seu propi negoci de compravenda de cotxes de luxe usats d’importació i fa més hores que un rellotge, el pobre. No em va ni passar pel cap que deixés de banda la seva feina per ajudar-me. No, no. Això era cosa meva, cosa de dones, cosa de mares, de bones mares! Ell sempre m’ha fet costat per això. Quan vaig prendre aquesta decisió de seguida em va dir: “Clar que sí dona, amb qui estaran més ben cuidats la canalla que amb sa mare? Ja ho veuràs com no te n’arrepentiràs!” Sempre pensant amb els altres, ell. A més, per més que volgués, li seria impossible ajudar-me; penseu que per qüestions de feina, s’arriba a estar fins i tot tres o quatre dies fora de casa. Fins i tot els caps de setmana té ocupats. Sí, amb el golf. Des que era jovenet que n’és un gran afeccionat. Jo també n’havia fet d’esport, sobretot aeròbic, que és el que més m’agrada; això de moure’t al ritme de la música sempre m’ha semblat molt més divertit que començar a fer flexions de manera sistemàtica sense solta ni volta. Però és clar, ara amb els nens... no sé d’on treure el temps. Ara són ells els que fan activitats: que si dansa, que si futbol, bàsquet, música... No us penseu, eh? que jo no m’hi estic a casa els caps de setmana, tampoc. Jo també els tinc ocupats portant-los d’aquí cap allà i de poble en poble perquè puguin disputar els partits amb els equips rivals. Són tan bonics tots, tan petitets corrent darrere la pilota o intentant colar-la en unes cistelles que en fan deu com ells...Ja tinc tres àlbums plens només de les fotos dels partits. Ai! I ells,...què us haig de dir, s’ho passen pipa! Llàstima que el meu home s’ho perdi, pobre. Aquest cap de setmana havia de venir amb nosaltres però al final li va sortir un imprevist, com de costum: ”Quin dia m’has dit que juguen? Dumenge? Hòstia! No me’n recordaa. Si tenim un torneig allà a Raïmat. Oh! I no hi puc faltar, eh?, que vénen aquells d’Astúries. Sí, dona, sí, aquells que’t vai dir que eren tan bons. No te’n recordes? Cony de dona! Que no ho sas que mos van fotre una panera de tots los collons quan hi vam nar naltres? Ai, aquest cap! No estàs per la fenya quan t’asplico les coses, eh? Bueno, te perdono perquè ets tu, eh! Au, vine a donà’m un besito que me’n vai a treballar. Ai! Tu rai que no’t cal moure de casa i’t pots ascartxofar a veure la novel·la. Quina enveja em fots, hòstia! Au! Fins a la nit. Ah! Ja no hi pensaa; me semble que avui arribaré una miqueteta tard, eh?, que ham quedat amb l’Anselmo, lo gestor, pel tema aquell de l’ampliació del negoci. Au, reina, fins después. I porta’t bé, eh? ”
Pobre, ell sempre va tan atabalat... No us podeu arribar a imaginar la feinada que té. Sort que ara l’ajuda la comercial que acaba de contractar, una noia molt competent. Ep! I educada, eh? Ha tingut tota la sort del món el meu home perquè tal i com està la cosa avui amb el personal que acaba de sortir de la universitat, costa molt trobar gent jove preparada, competent i amb educació. A mi sempre em tracta de vostè: “que si senyora aquí”, “que si senyora allà”. Jo ja li dic que no cal, però ella hi insisteix. A més, és una noia que es fa mirar, que fa goig, tu. És clar, el meu home ja ho diu: “S’ha de tindre bona planta per fer de comercial i si ets una dona, millor. No ho veus que a tots aquells galifardeus los cau la baba quan la veuen. Ha, ha! Només cal que els diga a on han de firmar i pam! Tracte fet! Ha, ha, ha, ha! Que en sóc de bo!”
Jo ja li vaig proposar quan buscava un comercial de fer-ho jo mateixa, però ell considerat i assenyat com és, m’ho va treure de seguida del cap: “No dona, no. Tu ja tens prouta fenya a casa, que no ho veus? Què en fotríem llavons de la canalla?” I tenia raó, com sempre. Què faríem els dies que ens haguéssim de quedar a dormir a fora pel tema del negoci, si m’hagués dit que sí? Penseu que darrerament se’n fan un tip de fer viatges cap aquí i cap allà; fins i tot als Estats Units se’n van ell i la comercial; que si ara fires, que si convencions... No, no. Jo no puc deixar els meus nens abandonats tants dies, en mans d’estranys. Patiria massa. De totes maneres, ara que ja són una mica més grans i que vaig una mica més descansada, sento que tinc ganes de fer alguna cosa més i que ho puc fer. Ara és el moment.
Per això, ja fa dies que hi rumio i he arribat a la conclusió que el que jo necessito és un negoci propi fet a la meva mida, que em permeti treballar des de casa i amb un horari flexible, és a dir, que m’hi pugui posar quan jo vulgui (o quan pugui). I em sembla que ja ho tinc. Ja fa temps que estic fent cursos de literatura, crítica literària, edició de textos en format digital, en paper... i trobo que m’agrada força. Per això, parlo amb el meu home: “Noi, tenia la intenció de crear una petita editorial que tindria la seu a casa mateix i des d’aquí ho podria fer tot. Què et sembla? El problema és que necessito ordinadors nous i potents perquè el que hi ha a casa ja té deu anys i va més lent que una tortuga. I també em caldria alguna petita impremta per si vull editar alguna cosa en paper. No és una bona idea?” “Dona, una cosa és que t’antretingues a fer cursets per distreure’t i passar el rato però perquè et vos ammerdar ara amb aquesta comèdia? Quines ganes d’ambolica’t que tens tu ara, amb lo tranquil·la que estàs! Ademés, ara no mos va gaire bé de treure més quartos de la butxaca. Ja sas que amb això de l’ampliació del negoci n’ham gastat molts i al banc ara no’n dixen ni a Déu. Que t’hai d’asplicar a tu que véns del mundillo.”
És clar, és clar, no cal que m’expliqui res més. Jo prou que estic al dia de la situació econòmica que estem vivint tant a casa com a la resta del món i amb això ell té tota la raó, com sempre. Per això crec que ja és el moment de passar al Pla B.
Ara és la meva, em sembla que ja em toca, oi que sí maridet, meu? Però, de fet, “tens tota la raó del món. Ara com ara no ens podem permetre el luxe de gastar més diners, per això només et demano un petit sacrifici. Bé que me’l mereixo, em sembla, després de tant de temps sense demanar-te res. Tu tranquil, no et preocupis i deixa-ho tot a les meues mans. Per començar, em podries complaure portant-me a fer un volt per allà al mirador del pantà de Santa Anna, com en els vells temps. Te’n recordes que sempre hi anàvem quan festejàvem? És que et tinc una sorpresa preparada. Ja veuràs quina gràcia et farà! No home, no, tonto. No t’ho puc dir. Que no veus que és una sorpresa? Au, va! No siguis pesat. Tu passa’m a buscar allà a dos quarts de nou, que jo ja estaré a punt.”
Ixxx...i quina emoció! És un quart i cinc minuts de nou del vespre i em sento com quan tenia divuit anys i esperava que el meu nòvio (vull dir el que ara és el meu home, perquè jo no n’he tingut mai més cap que ell, de nòvio) em vingués a buscar. Ai! Com ha passat el temps i com ha canviat tot! Com hem canviat tots! Però és llei de vida. No ens en podem fer mala sang. Ara només hem de mirar endavant i això és el que vull fer. Començar de zero i per això necessito l’ajut del meu estimat que de ben segur que ho entendrà perquè ell per mi i pels nens faria el que fos, n’estic convençuda. Mira, ja el tinc aquí! “Què rei? Com ha anat el dia? Atrafegat, com sempre, no? Au, anem doncs?” “I quin’una en portes de cap, noa?” “No t’impacientis, home. Ja ho veuràs.”
Ja hi estem arribant i el cor em va mil. El meu home em veu excitada, em sent panteixar, em mira l’escot de reüll i amb cara de murri. Està tan guapo quan fa aquesta carona. Feia temps que no em mirava així. Ui! Quina llàstima! “Nena: m’astàs fotent com una moto! No em digues que t’has posat aquella combinació que et vai regalar quan mos vam casar i m’has portat aquí per celebrar alguna cosa? No ho sé. Dóna’m alguna pista. Que potser avui fem anys de casats i m’ha passat per alt? O fa anys de quan te vai donar l’anell de compromís? És igual, sigue com sigue això promet, tu.” “Doncs no, avui no celebrem res de tot això però m’ha fet gràcia venir aquí, com fèiem abans. Fa tant temps que no passem estones junts i sols. Ja tocava, no?” “I tant, i tant!”
Aparquem al mirador. No hi ha ningú més, cosa normal perquè és dimecres. “Au, vine cap aquí que ja t’ho asplicaré jo si tocave o no tocave?” “Ei, xst, xst, xst, un momentet home, tranquil. Primer vull que em prometis que si et cal fer un petit sacrifici (sense posar diners de la butxaca) per ajudar-me a tirar endavant el negoci, el faràs”. “Faré el que vulgues, com si vos un monument!” “Si ja ho sé que sempre puc comptar amb tu pel que em faci falta, rei. Per què no baixem un momentet a prendre una mica l’aire.” “L’aire? Que no estem bé aquí?” “Sí però que no te’n recordes que sempre ens posàvem allí a la punta de tot per observar el pantà. Au, nem-hi, si’s plau”.
Baixem del cotxe. El sol s’està ponent i corre una brisa que ens acaricia dolçament. Ens atansem a l’asbals des d’on s’observa gran part del pantà que queda sota els nostres peus. És immens, i això que només se’n veu una part! La imatge de l’aigua estancada i quieta m’infon tranquil·litat i serenitat. Em sento forta, valenta, capaç de fer qualsevol cosa.
Però deixem-nos estar de romanticismes, ara; cal anar per feina i trenco la màgia del silenci: “Parlant de l’anell de compromís, mira-te’l. Era maco quan me’l vas regalar”. “Què dius, maco! Ere el més guapo de la joieria. Ei, que em va costar un colló de mico, eh?” I em trec l’anell de compromís del dit per poder-nos-el mirar de més a prop. Bé, ho intento. Fa quinze anys que el porto posat i no me l’he tret mai. De fet, ja forma part del meu dit com si es tractés d’un efecte més de l’artrosi prematura que m’està deformant els dits de manera inexorable i lenta. Però finalment cedeix, estiro amb tanta força que se m’escapa de les mans. “Merda!” dic, “ha anat a parar als matolls d’aquí baix”. “Collons, nena, és que mira que ho ets de sapastrosa! Fuig, que el baixo a buscar.” “Vols dir?” “I tant que vui dir! Amb lo que’m va costar, no el dixo aquí ni fart de vi. Va, dóna’m la mà, al menos, que baixaré a poc a poc. No està tan lluny tampoc!”
Tot estava sortint sobre rodes. Ni que ho haguéssim assajat cent vegades, segur que no ens hagués sortit més bé. Ben mirat, sí que l’havia trobat cara l’assegurança de vida que el meu home es va fer quan va demanar el crèdit per l’ampliació de capital de l’empresa, però amb el que en cobraria n’hi havia per cobrir-lo tot, engegar el meu negoci i viure tots cinc tranquils durant una bona temporada. Si és que ell quan fa una cosa sempre li agrada deixar-ho tot ben lligat; per això me l’estimo tant! Així és que li deixo anar la mà. “Ei, què fots? Vigila, dona! Au dóna’m la mà que ancara em fotré de cap per aquí i això té una alçada de tots los collons, eh?” Me’l miro a la cara i em poso a riure; és tan graciós quan vol? Ara fa veure que no entén el que està passant. “No m’has dit que faries un petit sacrifici per mi?” “Síiii, plom, ja t’ho hai dit, però ara ajuda’m, va.” “Així què vols, que t’ajudi?” “Pues claro que sí, dona. Au venga, no t’ancantes”. I li faig cas perquè ell, com sempre, té raó. I l’ajudo... l’ajudo a caure, vull dir: li clavo un cop de peu amb tan mala llet que gairebé caic jo i tot a darrere seu. Mite’l, mite’l com en baixa de ràpid i com em saluda agitant els braços a tota velocitat mentre practica la caiguda lliure. “Adéu! Adéu!” És tan dolç! “Jo també t’estimo, rei!” Si és que jo no ho he dubtat mai que arribaria el dia que ell se sacrificaria per mi. Ben mirat, no sé pas en què pensava la meva companya de feina quan em va aconsellar que no em casés. Pàmfila!